La Síndrome de Gilles de la Tourette (ST) és un trastorn neurològic (no psiquiàtric) que es caracteritza per la presència en un mateix pacient de múltiples tics motors (com mínim dos) i vocals (com a mínim un) involuntaris i que persisteixin durant més d’un any.

La prevalença en la població mundial, sense diferències de races, cultures o altres és d’un 0,1%, és a dir, en un grau o altre, una de cada mil persones.

El diagnòstic és clínic, és a dir, l’ha de fer el neuròleg o bé el psiquiatre observant els símptomes, els tics. No hi ha altres proves (electroencefalograma, tacs, ressonància magnètica…) que puguin detectar la Síndrome de Tourette

Es tracta d’una condició crònica. No hi ha, de moment, fàrmacs específics per a la ST.

Els metges proven neurolèptics diversos que de vegades tenen un efecte favorable, però no sempre. Les teràpies més eficients són de caire cognitivoconductual (CIBIT, Comprehensive Behavioral Intervention for Tics)

Amb informació acurada a mestres i companys, acompanyada d’adaptacions fàcils d’implementar es poden superar les dificultats de socialització i d’aprenentatge. Cal dir que nois i noies amb la ST tenen un coeficient intel·lectual bo o molt bo i són persones amb moltes altres qualitats.

Com hem vist poden arribar a ser caps de brot en la seva especialitat. Sense, però, arribar a tant, poden tenir una vida laboral i personal satisfactòria.

Sí, i els més freqüents són el TDAH (trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat), el TOC (trastorn obsesivocompulsiu). També se’n poden presentar altres amb una prevalença menor (Trastorn d’oposició desafiant, conductes autolesives, conductes socialment inadequades, depressió, trastorns de l’espectre autista…). Aquest fet posa en evidència la complexitat de les conductes de les persones afectades i la necessitat d’un tractament holístic.